Si emprem una sentència tipus ” València és Catalunya” s’organitza una baralla de tres tipus: la dels del rotllo sobre què és què; la dels no iniciats ciutadans de Catalunya que entenen que no, que València és València, Oi?; la dels valencians sobre l’imperialisme dels catalans, els quals (els catalans del Principat ( alies Catalunya ) en un 80% per cent no entén res, i l’altre 20% es passen hores intentant explicar què vol dir aquesta expressió de solidaritat amb els germans valencians a qui no volem ni ocupar ni imposar la nostra manera de veure com ells han d’alliberar-se, si ho volen, cas que ho vulguin… Tot plegat molta complexitat derivada de simplificacions de l’argot.

El contingut i el to del llenguatge que emprem esdevé, també, una part del que sóm. El nostre urc de ser independentistes ens fa cantelluts front a persones que, essent-ho, no estan contaminades de les nostres hores i dies de discusions sobre el nom del país o sobre el color de l’estel de la bandera o sobre si tenim dret o no a parlar en català o sobre tants i tants debats que em fet per fabricar l’instrument ( alguns pensem que ho és ) polític que ens ha de servir per l’alliberament ( paraula també amb més contingut/s per als xops de política independentista que per a d’altres ).

El cas és que, fins i tot volguent-nos explicar, la complexitat se’m menja.

És per això que en la cerca de la senzillesa tothom fa servir els mots amb el significat que han anat adquirint per a cadascú, i igualment fa servir les expressions i les conceptuacions tal i com han anat essent emprades en la seva formació. Finalment si una persona ha de ser tan precisa en els seus continguts o formes triga molt a construir un missatge.

Hem de ser els millors, imparables, concisos, suaus, i precisos perquè altrament ens menytindran per inútils, pocapenes, radicals, violents i sectaritzats.

Qui sap si alguna de les seves paraules complau de veritat a més de la meitat de nosaltres?

Via fora.

Està clar que la solució és el 7 de juny però jo faré el que haig de fer.

“No, no és punible ni considerat un crim als Estats Units fer res contra la bandera, almenys no en la legislació civil. Tant alguns estats com el govern federal ho han intentat en diverses ocasions, però la Cort Suprema dels EUA ha resolt sempre la inconstitucionalitat d’aquestes lleis perquè estarien en contradicció amb la Primera Esmena relativa al dret a la llibertat d’expressió. La Constitució, deia la Cort, té com a objectiu fonamental protegir els drets individuals, i fer alguna cosa contra una bandera no pot ser considerat un atac a cap dret individual, per la qual cosa el dret individual a la llibertat d’expressió ha de prevaldre. Un enfocament interessant a la llum de la insistència tossuda d’alguns polítics espanyolistes que les col·lectivitats no tenen drets, només els individus…però a Espanya té més drets un drap que representa una col·lectivitat que no un individu que expressa una opinió!
Hi ha, però, iniciatives que intenten introduir canvis per crear una figura, la “desecration of the flag”, que podria ser en cert sentit equivalent a la “ofensa a la bandera” espanyola. La més sonada i recent és l’esmena a la Constitució presentada el 1995, que otorgaria poders al govern federal i els estats per legislar en aquest sentit, i que va rebre el suport de la Casa dels Representants del Congrés, tot i que encara li queda un llarg procés per fer per poder arribar a formar part de la Constitució.
Hi ha tot un seguit de normes, anomenades “flag etiquette”, que se suposa que cal observar i segons les quals hi ha coses “no permeses” de fer amb la bandera. Però no hi ha un reglament punitiu o repressiu associat. Si fos així, les presons dels EUA estarien plenes de gent castigada per “flag desecration”. Mireu si no una slecció d’aquestes normes:
- La bandera no pot ser cosida ni estampada en cap peça de roba – No es pot cobrir una taula amb una bandera – No es pot usar la bandera per a finalitats publicitàries ni comercials – Està prohibit incloure la bandera en cap uniforme esportiu o roba d’equip
Si voleu més informació: http://www.usflag.org
Lluís Gons Saga “

Hem parlat de la maduresa com a societat, no de la de la via ridiculista de la qual sóc ferm partidari, sino de la de la via formal. Ens calen persones madures, adultes, ex-adolescents, grans, formades com a persones, amb personalitat, ens calen persones que ho siguin per si mateixes, que es vegin i es reconeixin a si mateixes com el que són.

Em deia en Lluís que cal que no ens analitzem com abans de deixar les nostres colles ( de joventut ) cal que ens mirem com ho vam fer quan vam deixar la colla. No pot ser la colla la qui ens digui si els nostres drets són nostres, o quins són els nostres drets.

Tot això venia a tomb del fet que molts/es catalans/es s’analitzen amb els ulls i amb les categories dels espanyols/es, com si fossin part de la colla dels espanyols i l’opinió de la colla fos la cana de la mesura dels seus drets, deures, il·lusions, emocions, gustos, en fi tot. Dèia ell i jo que ja no ens sabem amagar darrera la colla, quan vam deixar-la vam començar a triar els nostres amics com a individus i en funció de la nostra pròpia cana. La pròpia cana és el que ens cal per alliberar-nos.

En la maduresa es troba la llibertat individual i la llibertat col·lectiva. No cal un messies, calen persones lliures que inevitablement seran part d’una societat lliure.

No és la olor sinó el gust xop sense pols de l’aire el que dilata els pulmons. El camí no es fa estrident ans flonjo, a voltes estrany, com córrer per centenars de rierols jogassers. Recorda vagament els prats d’alçada dels cims més alts del Pirineu resseguits de corriols bellugadissos. Grisos però vius.